A la recerca de García Lorca: “El meu avi el va conéixer la nit en què els anaven a matar”

No resulta fàcil reconstruir amb la imaginació l'últim moment de les vides del poeta Federico García Lorca, el mestre d'escola Dióscoro Galindo González i els banderillers Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, tirotejats entre el 18 i el 19 d'agost de 1936. L'hispanista irlandés Ian Gibson, principal investigador d'eixe quàdruple assassinat, ha recol·lectat almenys el detall, entre altres, que aquella nit no hi havia lluna. És una de les poques seguretats que té, perquè encara hui sobre eixa qüestió “ningú diu res, no se sap res; és una vergonya!”, clama indignat.

Es conjectura que eixos darrers instants els van compartir amb ells els quatre reus en peus davant una fossa prèviament excavada, i que va ser a la vora d'eixe forat on van exhalar el seu últim sospir. “El meu pare em va contar que no els van afusellar amb escopetes, sinó amb pistoles; que els col·locaven a la vora de la fossa, els pegaven un tir al cap i després, ja caiguts, els donaven el tir de gràcia”, relata Nieves García Catalán.

El nom d'aquesta treballadora d'El Corte Inglés ja jubilada, neta de Dióscoro Galindo, encapçala ara una incorporació a la causa 68/2024, demanada a l'Audiència Provincial de Granada el 27 de maig. És l'últim intent legal de la més simbòlica i infructuosa de les cerques entre les fosses comunes d'Espanya: es busca a Dióscoro, i amb ell, a Lorca.

“No ens seguisques”

Al poeta, al docent i als torers els va unir un negre destí. No es coneixien abans que els ajuntaren en el centre de detenció en què els revoltats de la Guerra Civil havien convertit una vella colònia escolar. En la colònia van passar unes hores junts. “El meu avi el va conéixer quan els anaven a portar a matar”, comenta Nieves García. 

A Dióscoro Galindo, republicà d'esquerres, natural de Valladolid i destinat a Andalusia, el va anar a investigar una partida de falangistes a la seua casa de Pulianas, no lluny de Granada, el poble on exercia de mestre d'escola. “No van trobar res que comprometera al meu avi, perquè no pertanyia a cap partit. Van parar el registre i van dir: ‘Tornarem’”, relata la neta. Era la nit del 16 d'agost; l'endemà el van anar a buscar uns guàrdies d'assalt, i el van traure de la casa. Van tirar d'ell a ròssec, perquè Dióscoro era coix des que, anys arrere, un tramvia de Madrid li tallara una cama.

El seu fill Antonio va agarrar la crossa que usava el pare i va eixir corrent per a entregar-li-la. Va veure com el muntaven en un camió, vigilat pels agents. Va agafar una bicicleta i se'n va anar darrere per a seguir-lo, fins que el camió es va detindre un instant i un dels guàrdies, apuntant-lo amb el seu fusell, li va advertir: si continuava seguint-los, correria la mateixa sort que el detingut.

Nieves García Catalán ha repetit aquesta història davant qui ha volgut escoltar-la des que, en el 59, passats ja 20 anys del final de la guerra, va aconseguir que Antonio Galindo, el seu pare adoptiu, li l'explicara. “Abans, el meu pare mai va parlar d'aqueixa nit. Quan les meues germanes li preguntaven què havia passat, es posava a plorar i no deia més”. 

Antonio Galindo, metge militar d'uns vint anys, fill d'un lliurepensador ateu al qual unes portanoves de poble van condemnar de facte per eixos dos trets, es va fer càrrec de la criança de Nieves en els temps més negres de la postguerra. Ara, és eixa filla acollida la que vol correspondre. De fet, ja ho va intentar, en va, fa tres anys davant els tribunals europeus. “Em ficaré en quanta causa judicial siga necessària -promet-. Crec que trobar les restes del meu avi i poder-los portar a Pulianas seria el millor homenatge per al meu pare”. 

Cavar el barranc

Una altra vegada el punt de les perquisicions és el barranc que cau a la vora la carretera entre Víznar i Alfacar. Ja hi ha un centenar d'esquelets trobats en diferents emplaçaments de la costa, però no consta encara la troballa de cap al qual li faltara una cama. Allí on aparega el cadàver coix podria estar també l'escriptor universal, al qual Ian Gibson considera “el poeta més gran d'Espanya, i el desaparegut més plorat del món”.

El passat 12 d'abril, la Fiscalia Provincial de Granada va iniciar una investigació preprocessal “que queda a l'espera de la finalització dels informes pericials” de les restes humanes que s'obtingueren en noves excavacions en el barranc de Víznar. 

Són els treballs per tractar de recuperar cossos en diverses fosses comunes del paratge granadí, els treballs arqueològics que el passat cap de setmana van permetre retornar a les famílies Rosers i Adarb les restes de dos dels assassinats en les ràtzies de finals d'agost de 1936. 

I són, també, les excavacions i les diligències de fiscalia en les quals la representació de la neta de Dióscoro Galindo ha sol·licitat ser part. L'advocat madrileny Eduardo Ranz, expert en memòria històrica i representant de Nieves, pretén amb això la reobertura d'un procés judicial de 2019, que exigeix l'exhumació de Dióscoro i els qui li van acompanyar en el seu trànsit a la mort aquella nit d'agost.

Hi ha un enganxament legal en la iniciativa, que passa pel camp del dret internacional: “El que pretenem enjudiciar són crims de lesa humanitat que mai han sigut investigats judicialment”, explica Ranz. 

Creu el lletrat que l'obligació estatal d'investigar els crims de lesa humanitat és un dels més sòlids suports de la causa. L'altre és el dret a la digna sepultura, el mateix argument legal amb el qual va aconseguir en 2016 que un jutjat de San Lorenzo d'El Escorial (Madrid) permetera a les famílies recuperar cossos de parents enterrats a la Vall dels Caiguts. “Vam traure a Franco de Cuelgamuros, i trobarem a Dióscoro Galindo i a Lorca”, assegura *Ranz. 

Lorca és molts

“Si alguna vegada, durant el franquisme, van excavar la fossa en la qual els van soterrar, van haver de trobar quatre cossos, i supose que traurien als quatre…”, calcula Ian Gibson, per a tot seguit manifestar de nou impotència i indignació: “Supose… perquè no sabem res. Res! Tothom calla i menteix!”

I el primer a mentir és el mateix certificat de defunció del poeta, un de tants que, en aquella època, es van formalitzar anys després de la mort dels inscrits quan va arribar el moment de posar orde administratiu sobre l'al·luvió de morts i desapareguts de la guerra. El Jutjat Municipal 1 de Granada va certificar l'abril de 1940 que, segons el registre local, Federico García Lorca, “fill legítim de Sr. Federico García Rodríguez i de Sra. Vicenta Lorca Romero, solter, de trenta-huit anys (…) va morir el mes d'agost de 1936, a conseqüència de ferides produïdes per fet de guerra, i van trobar el seu cadàver el dia vint del mateix mes en la carretera de Víznar a Alfacar”. 

No es va trobar el cos del poeta. Federico García Lorca segueix hui tan desaparegut com els seus companys de suplici, i la família del poeta no promou cap perquisició. Però d'aquell grup d'executats hi ha ara un parent que reclama investigació, i, si apareix Dióscoro Galindo, potser se sap una mica més del parador de l'artista que per a Gibson és “símbol de tots els desapareguts de la terra”. 

Ranz abunda: “Quantitativament, Lorca és un; però qualitativament és molts, perquè hi ha molts altres més que, com ell, tenen a gent desitjant trobar-los”. 

L'escrit que s'envia a l'Audiència Provincial de Granada, que porta com a causa “els indicis evidents d'haver patit mort violenta” tant Dióscoro com Federico, proposa entre els mitjans de prova que es demanen els fulls de servici de la Guàrdia Civil en Alfacar i Granada d'entre el 18 i el 20 d'agost de 1936; que es busquen possibles ordes d'execució en els arxius de l'institut armat, que s'esbrinen les ordes de detenció que va emetre l'autoritat militar rebel, i “si van ser úniques o bé si van ser sistemàtiques”, i que es cride a declarar a, entre altres persones, autoritats municipals que en els huitanta van ordenar obres en el barranc de Víznar o, en fi, Laura García-Lorca dels Rius, descendent del poeta.

Ja s'ha dit que, 88 anys després, és difícil reconstruir el crim amb la imaginació. Ian Gibson creu que Lorca, Dióscoro i els seus companys d'infortuni anirien en el camí a la mort “abatuts, trists". I que quan van baixar del camió "no van tindre el consol de veure per última vegada la lluna sobre l'horta de Granada”, i que segurament “Lorca se'n recordaria en aqueix moment de Mariana Pineda, liberal assassinada com ell, la seua heroïna...”