Dani Rovira: "Hi ha una certa pornografia econòmica en el món del futbol"

Aprofitant l'estirada de l'Eurocopa de futbol, justament quan Espanya jugarà la final enfront d'Anglaterra, Netflix estrena una pel·lícula ambientada en el món de la pilota, 'El campeón'. Més concretament, en l'Atlètic de Madrid. Dirigida per Carlos Therón ('Operación Camarón', 'Es por tu bien'), la cinta posa a un apocat professor de Psicologia (Dani Rovira) en el compromís d'intentar reconduir a una temperamental jove promesa del club (Marcel Serrano, també conegut com a raper com Swit Eme). El pare del futbolista (Pablo Chiapella) no resultarà de gran suport.

És una pel·lícula sobre el futbol, però no sols per a la gent que li agrade el futbol?

Marcel Serrano: El futbol només és una part de la trama, però no està enfocada en el futbol.

Dani Rovira: El futbol és un complement, el context sobre el qual es conta una història de dues persones que s'ajuden a superar diversos traumes i s'ensenyen l'un a l'altre. Hi ha una història intergeneracional molt bonica.

Van rodar en les instal·lacions de l'Atlètic de Madrid. Van tindre contacte amb els jugadors del club?

Marcel Serrano: Un dia va vindre Gabi al rodatge, l'antic capità de l'Atlètic, a fer-me lliurament d'una samarreta. També es va passar per ací algú més en algun moment.

Els seus personatges són ficticis, però els comparen amb el Profe Ortega, l'expreparador físic de l'Atlètic, en el cas del de Dani, i amb Fernando Torres o Joao Félix, en el de Marcel. Els han tinguts al cap?

Dani Rovira: No, és la primera vegada que sent parlar del Profe Ortega. Jo al meu personatge me'l vaig emportar totalment fora del món del futbol, també perquè no el conec molt.

Marcel Serrano: Supose que és normal que passe això, tractant-se del futbol. Jo no he agafat a cap futbolista en particular per a crear el personatge, sinó que l'identifique amb molts jugadors. Porte el número 7 com un del Madrid, arribe a ser el millor futbolista del món com un que estava en el Barça, el personatge es diu Diego com Maradona...

Entenen les passions que alça el futbol?

Marcel Serrano: I tant! Als dos, en una certa manera, ens han representat uns equips al llarg de la nostra vida. En el meu cas, el Barça. El més gran que té aquest esport és la unió que crea.

Dani Rovira: Puc arribar a entendre perfectament la passió que desperta el futbol, sense justificar alguns excessos. Sempre des del punt de vista saludable. Hi ha una cara fosca del futbol i en totes les passions que s'excedeixen. Quan es converteix en una obsessió, en un axioma, a mi això ja no em mola. També crec que la gent a la qual li agrada el futbol hauria d'entendre que hi ha uns altres als quals no els apassione.

No es deïfica a uns certs futbolistes?

Marcel Serrano: Clar. Però això és treball de la societat també. Ha d'haver-hi un treball d'educació social que ens permeta poder veure a les persones sense deïficar-les.

Dani Rovira: Alguna cosa no funciona molt bé en la societat quan és més conegut un jugador que una persona que està investigant contra el càncer. Hi ha una certa obscenitat, una certa pornografia econòmica, en el món del futbol. A mi el futbol que m'agrada és el de les bases, el dels clubs de barri, m'agrada com es viu l'esport quan eres xicotet. El futbol d'elit se m'escapa un poc perquè em sembla obscé que s'estiguen manejant aqueixes quantitats de diners. Però és la societat qui ho genera. Al final, si tu compres una samarreta de Messi, si contractes el paquet de futbol de tal plataforma, si inverteixes part dels teus diners a alimentar tot això, està bé, però formes part d'això. A mi em sembla fantàstic que cadascun visca les seues passions, però si després et molesta o creus que és desproporcionat que cobren tants diners, has de pensar com col·labores tu.

Els futbolistes són, a més, referent per a molta gent.

Dani Rovira: Si eres futbolista, obris la boca i et posen 5.000 micròfons davant. Encara que no ho hages demanat, tens una responsabilitat com a personatge que miren molts xiquets, que és referent per a molta gent, i has de tindre un mínim d'exemplaritat. I per a això has d'estar envoltat de gent que et diga: a veure què soltes. És el mateix que ens passa als actors, però a menor escala.

Alguna vegada van somiar de xiquets amb ser futbolistes?

Marcel Serrano: A mi m'agradava molt el futbol quan era xicotet, sobretot el Barça. Però jugar al futbol no era una de les meues passions. M'imaginava més cantant.

Dani Rovira: Jo mai vaig pensar en ser futbolista. Vaig estudiar una carrera, INEF, perquè els meus pares es quedaren tranquils. Al principi em molava molt la possibilitat de dedicar-me a l'esport preparant als altres, però després el timó va fer diversos girs. De xiquet no sabia què fer, però Emilio Aragó va ser el meu primer referent: no era un còmic com a tal, però era un pallasso; presentava programes; això no obstant, també era músic; es va ficar a actor... A mi eixa figura 360 graus, que ho era tot, tanmateix, no era res, em va contagiar.