Abusos en la infància: El llarg camí de la foscor a la llum que va caminar una jove d'Eivissa

"Quan estava sumida en la més profunda foscor, vas aparéixer tu com un llamp de llum. Fer el pas per a conéixer-te va ser una de les millors decisions que he pres mai. Ser la teua pacient ha canviat totalment la meua vida".

La setmana passada vam poder llegir en xarxes socials una extensa carta que C.M.M., una dona eivissenca, dedicava a la seua psicòloga, Naiara Goizueta. Una carta extensa i emotiva, que parla de tot un procés de sanació i transformació interior. Un camí llarg i tortuós, però que, en aquest cas, té un final feliç. Un text que ha commogut profundament la seua destinatària, qui ha convençut a la seua pacient perquè conte aquesta història que té una moralitat, i és que per molt profund que siga el pou en el qual ens trobem, és possible eixir si insistim en això i trobem una mà amiga.

Una vida amb dolor

La vida va decidir no posar-li les coses fàcils a C.M.M. Entre els 8 i els 12 anys va patir abusos sexuals per part d'una persona del seu entorn familiar directe. Va ser ingressada en el Centre de Menors, però ella explica que "mai se'm va escoltar, no em vaig sentir secundada per ningú". Als tretze anys va abandonar del Centre i la van retornar amb el seu abusador. Als quinze va quedar embarassada i va tindre el seu primer fill, i va haver de suportar també una relació tòxica en la qual va ser maltractada. Però l'espurna que va provocar la seua explosió interior va vindre molt més tard.

"L'any 2019 el meu germà mor per suïcidi i a partir d'ací la meua ment i el meu cos van fer ‘puf’. El meu cos va dir prou", explica C.M.M. A partir d'aqueix dia, la seua vida quotidiana va ser conviure amb un dolor crònic continu. En 2021 li diagnostiquen de fibromiàlgia, una malaltia molt feminitzada que es caracteritza per un dolor crònic que no té un origen físic identificable. Una malaltia en la qual la pacient se sent qüestionada: "Si tens un braç trencat, el dolor t'arriba del braç. Però jo anava als metges i no sabien dir-me d'on venia aquest dolor".

Explica que el dolor era paralitzant, que se sentia com "si tinguera huitanta anys", i que detestava donar aqueix exemple als seus fills, que veien en ella a "una dona destruïda". Per a intentar alleujar-la, li van receptar infinitat de pastilles. Malgrat la sobre medicació, els dolors no remetien. Ara, C.M.M. té clar quin era l'origen d'aqueix dolor, tot radicava al seu cap: "Havia suportat molt des que era xicoteta. El que tu no dius, al final el cos ho crida".

Buscant una solució als seus problemes, C.M.M. va contactar l'any 2022 amb Affares (Associació de persones afectades de Fibromiàlgia, Síndrome de Fatiga Crònica, Malalties Reumàtiques, Sensibilitat Química Múltiple i Sensibilitat Electromagnètica). Després de ser valorada per l'educadora social de l'associació, es va considerar que necessitava amb urgència ajuda psicològica. Ací va ser quan es va unir el seu camí amb el de Naiara Goizueta, psicòloga de la Plataforma Sociosanitària.

"A l'inici ens centrem en l'acceptació. Treballar en l'acceptació del diagnòstic. En aqueix moment, ella estava molt limitada a causa del dolor físic", explica la psicòloga. El següent pas va ser treballar la culpa que C.M.M. sentia per la mort del seu germà: "En aquesta primera etapa féiem una teràpia de tipus cognitiu conductual", és a dir, s'intenten revisar creences o pensaments negatius, vinculant pensament i conducta, per a afrontar emocions com l'ansietat.

Una nova teràpia

C.M.M. avançava, encara que lentament. No obstant això, tot va canviar quan una nova teràpia va arribar a la seua vida. "Vaig fer una formació de teràpia EMDR, que està basada en les memòries traumàtiques. Té la teoria que quan vius una situació traumàtica, aqueixa memòria no és processada pel cervell com els altres records, i es queda enquistada generant moltíssim dolor", explica Goizueta: "Jo li plantege treballar aquests traumes, desbloquejar-los un a un i anar-los treballant, i ací és quan el nostre procés terapèutic es revoluciona". El seu pacient confirma el canvi radical que va suposar iniciar aquesta teràpia. De sobte, tots els dimonis que habitaven en el seu interior, van emergir sobtadament: "Va ser com una explosió".

En què consisteix exactament una sessió de teràpia EMDR? La terapeuta ens ho explica: "Són sessions molt llargues, molt pesades, molt fortes, en les quals es remou tot". Cada sessió s'iniciava amb un propòsit: "Quan procedim a abordar un record traumàtic, es treballa en l'atenció dual: la pacient accedeix al record, però amb part de l'atenció en el moment present, sabent que és ací, amb mi, en un lloc segur. No és una hipnosi. En el moment en què accedeix al trauma, reconnecta amb la cognició negativa que va quedar emmagatzemada amb el record i la sensació física, i en aqueix moment es fa una estimulació bilateral cerebral. Per exemple, jo moc els dits d'un costat a un altre i la pacient ha de seguir el recorregut dels dits. Això genera una sobrecàrrega, el cervell es distrau en haver de concentrar-se a fer això, i llavors el record avança cap a algun lloc. El camí pel qual el record avança és el que tria el cervell del pacient".

L'objectiu final és "poder emmagatzemar aqueix trauma d'una forma sana, sabent que això va passar, però arriba un moment en què deixa de fer mal. Que el record traumàtic es pot emmagatzemar com un més".

Malgrat que sobre el paper puga semblar senzill, no ho és, en absolut. "La teràpia no és màgia, és molta faena. Cognitivament desgasta moltíssim. Et deixa esgotat per dies, és una teràpia intensa. Han sigut dos anys i mig de treball", explica Goizueta. Aquesta teràpia exigeix també que el pacient revisca tots els traumes del passat, tots els episodis desagradables, i això no és agradable. En molts moments, i enfrontats davant aqueix abisme, el pacient pot sentir por i retrocedir. No va ser el cas de C.M.M.: "Això no hauria sigut possible sense ella", afirma, categòrica, la terapeuta: "Ella és molt valent. Després de les sessions, feia un treball molt intens també a la seua casa. Ha sigut una pacient molt activa. Per a mi, ella ha sigut un regal. És la meua pacient estrela".

Afrontar els traumes

La connexió entre aquestes dues dones ha sigut molt intensa. Una connexió necessària per a poder transitar amb èxit per un camí que ha sigut llarg i pedregós, en el qual pacient i terapeuta s'han posat a prova. Però C.M.M. ho té clar: "Els traumes has de travessar-los. No pots tapar-los i fer com que no existeixen, perquè el teu cap és una olla de pressió fins que explota. Cal afrontar-los i, a partir d'ací, els pots curar". "Ella és molt valent", insisteix la terapeuta.

I precisament aquesta paraula, ‘valenta’, és la que C.M.M. té tatuada al seu braç. En una de les seues últimes sessions de teràpia, ella li va preguntar a la seua Goizueta amb quina paraula la definiria, i Naiara li va escriure aquest adjectiu en un paper, perquè ella sempre el conservara. Després, va decidir tatuar-se-la al seu braç, amb la lletra de la seua psicòloga: "La porte per a recordar sempre totes les coses positives que he descobert de mi i per a donar-me forces. És la valentia el que m'ha permés arribar fins ací". Tampoc vol oblidar-se d'altres persones que han estat al seu costat i l'han acompanyada en aquest procés: "El meu marit i els meus fills". Ara es reconeix «feliç» i assenyala que, per fi, "sembla que la vida m'esta retornant el que em devia".

Els camins se separen

"Gràcies per estar al meu costat en aquesta transformació de ser i de vida. Gràcies per dotar-me de les ferramentes necessàries per a eixir si torne a caure. Gràcies per cada hora juntes, per cada sessió en les quals t'he obert el meu cor i has connectat amb mi. Gràcies per creure en mi, quan jo ni tan sols era capaç de mirar-me en l'espill. Gràcies per no deixar-me caure. I sobretot gràcies per salvar-me. Estic orgullosa de dir que s'ix del clot més profund. Gràcies, sempre et portaré en mi".

D'aquesta manera acaba la carta que C.M.M. li va dedicar a la seua terapeuta. "Ara ja tinc l'alta. Hi ha molta gent esperant ser atesa i ha arribat el moment que una altra persona ocupe el meu lloc", explica. Els seus camins se separen, encara que aquesta història els acompanyarà tota la seua vida. Naiara sap que aquesta no serà l'última: hi ha altres dones i xiquets que estan en una situació semblant.

"Anime a la gent al fet que faça el pas i denuncie", explica la psicòloga: "Hi ha moltíssims casos i com la majoria succeeix dins de la família, són pocs els que es denuncien, i es queden dins de les famílies. El xiquet no ho diu i, encara que haja passat el temps, tot això que calles, al final el cos ho crida. Cal parlar-ho i denunciar sempre, sempre".