Un palmerar viu i actiu

Tant en l’activitat docent com en escrits, conferències i altres activitats, he reivindicat sempre el palmerar com un patrimoni del present. Com una part consubstancial a la ciutat que condiciona la salut i la qualitat de vida dels ciutadans i les ciutadanes. Mai, o quasi mai, l’he reivindicat com un patrimoni del passat. Evidentment que reconec el palmerar com un element patrimonial valuós que hem heretat i hem de conservar, però mai l’he considerat com un element «fòssil» aturat en el temps. Juntament amb els valors culturals i històrics, reivindique també els valors ecosistèmics que segueix tenint en el present. És a dir, els serveis que ens presta -i molts més que ens podria prestar- com l’ecosistema agrícola que és. Això m’ha portat a escriure una sèrie d’articles -que no he acabat encara- per a donar a conèixer estos beneficis. Tanmateix però, alguns d’estos articles han suscitat un debat que agraïsc i que no puc deixar de banda pel seu interès. 

Sembla que l’afirmació de que cal recuperar agrícolament els horts no acaba de ser entesa i, fins i tot, pot ser haja estat interpretada negativament. Des d’una perspectiva urbanística s’argumenta que hem heretat un palmerar en estat de ruïna i que el nostre propòsit deu ser consolidar-lo en el seu estat actual; i que, per tant, no cal recuperar-lo agrícolament. Des del punt de vista formal, me sembla una proposta respectable que entronca plenament amb els criteris estètics del pensament romàntic; però que jo no compartisc. El Palmerar d’Elx no són les ruïnes de Palmira. És evident que actualment passa per un estat de degradació important, però ni està acabat ni ha dit la seua ultima paraula. 

D’entrada, front al propòsit de conservar el palmerar en el seu estat actual, cal adduir una qüestió de caràcter tècnic. Com consolidem el palmerar actual sense cultivar en ell? Un hort no és un edifici en el que podem assegurar un mur o qualsevol altre element i hi se queda durant centenars d’anys. L’hort està format per éssers vius que estan subjectes a cicles naturals i contingències imprevisibles com canvis ambientals, malalties, plagues, etc., front a les quals sempre han de tindre a punt la seua capacitat de resposta biològica. Amb gran esforç i molta cura, podríem corregir els impactes antròpics; però com protegim el palmerar actual front a impactes no urbanístics? La nostra aspiració no pot ser mantenir el palmerar permanentment a la UCI. 

Els horts van ser creats en un territori àrid, amb unes condicions de viabilitat molt exigents, que se justificaven per la gran dependència que se tenia en aquella època de la producció agrícola d’aquests. Per assegurar la seua viabilitat biològica en l’actualitat, cal mantenir les condicions que van permetre la seua creació i la seua conservació. Unes condicions que, a poc a poc, s’han anat perdent des de fa més d’un segle i que, amb l’agreujant de la pressió antròpica, ens han portat a la situació actual. Per assegurar la continuïtat cal atendre als seus requeriments naturals; i això va molt més enllà de regar, podar i llaurar.

Quan se planteja la recuperació d’un espai natural, sovint sorgeixen recels amb l’argument de que amb la renaturalització se pretén tornar al algun moment terrible del passat. Ho vam veure en el cas del Clot de Galvany i ho estem veient també ara mateix quan es planteja la renaturalització del curs urbà del Vinalopó. He participat en la restauració d’alguns espais naturals, i mai s’ha plantejat tornar a cap moment del passat. En primer lloc, perquè les circumstàncies del present sempre són diferents a les del passat, i no te sentit -ni tampoc és possible- tornar a eixe passat. En segon lloc perquè, a quin moment del passat voldríem tornar? A fa dos-cents anys? Cinc-cents? Vuit-cents? Hi ha diferències notables entre els palmerars d’eixes èpoques. A quin d’ells voldríem tornar? El que es planteja no és això. No es tracta de tornar al passat, sinó d’adaptar els horts a les circumstàncies del present, per a que segueixen prestant serveis a la ciutat i als ciutadans com ho venen fent des de fa gairebé mil anys; al temps que se garanteix la seua supervivència i continuïtat.  

Cultivar els horts no implica fer-ho com es feia en el passat. Hui dia se poden cultivar de manera viable i compatible amb l’entorn urbà; i amb tècniques que permeten recuperar l’ecosistema agrícola i els seus serveis ecosistèmics. Serveis d’abastiment d’aliments i matèries primeres. Serveis de regulació de l’entorn com el microclima o els cicles de l’aigua, el carboni i el nitrogen. Serveis de recolzament i suport com el foment de la biodiversitat o el foment dels processos naturals que afavoreixen la vida i el benestar de les persones. Serveis culturals, relacionats amb l’oci, la qualitat de vida, la gènesi d’un paisatge singular i la cultura en general. Tots aquests són serveis que ja presta el palmerar actual, però que s’incrementarien notablement si els horts recuperaren l’activitat que els és pròpia. A més, d’esta manera seguiríem la màxima en conservació del patrimoni que afirma que: la millor manera de conservar el patrimoni és mantenir-lo viu i actiu.

Així, en lloc d’un palmerar decadent, podríem gaudir d’un palmerar funcional al mateix centre de la ciutat. Hi ha ciutats com París, Brussel·les, Londres o Nova York que han integrat en elles autèntics boscos que són molt apreciats per la ciutadania, a la qual reporten grans beneficis. El nostre palmerar cultivat, amb els seus estrats herbaci, arbustiu i arbori i la fauna corresponent podria ser l’equivalent -a escala- d’estos boscos. Amb la diferencia de que en el nostre cas, es tracta d’un ecosistema agrari autèntic i amb alts valors culturals, que ha estat reconegut Patrimoni de la Humanitat. Quantes ciutats hi ha al món amb un espai com aquest? La visita a un bosc urbà com Le Bois de Boulogne, La Forêt de Soignes, Hyde Park o Central Park constitueix tota una experiència que engrandeix encara més els atractius indiscutibles que tenen les ciutats on es troben. Ens imaginem l’experiència que suposaria per a qualsevol visitant poder gaudir d’un palmerar autèntic, viu i amb una bona oferta d’activitats? Com canviaria això la imatge i l’atractiu de la ciutat? Com canviaria això també la nostra relació amb el palmerar? 

El palmerar és una entitat complexa, amb múltiples perspectives: agrícola, urbanística, social, històrica, cultural, paisatgística, ambiental, sanitària, econòmica, antropològica, etc. La seua conservació ha de ser, necessàriament, holística. Les darreres dècades s’han publicat treballs interessants sobre el palmerar, realitzats des d’àmbits d’estudi diferents i per autors i autores d’Elx i d’altres localitats. També s’han publicat treballs d’investigació interessants sobre l’Edat Mitjana, Moderna i Contemporània local que, si bé no tracten directament del palmerar, poden ajudar a interpretar la seua realitat. Tots ells són persones que coneixen bé determinats aspectes del palmerar. Crec molt interessant que totes i tots participen en el debat sobre com cal conservar el palmerar. Per a què serveixen els estudis si no és per a incidir en la millora de la nostra vida i el nostre entorn? 

El palmerar ha viscut canvis importants al llarg de l’historia. En l’època andalusí es trobava dispers pel territori, formant petits grups d’horts en torn a les alqueries. En l’època cristiana es va concentrar al voltant de la Vila Murada i es va estendre a la marge dreta del Vinalopó. Desprès va incorporar cultius vinguts d’Amèrica. Al segle XVIII va experimentar una forta expansió coincidint amb un gran creixement demogràfic de la ciutat; i al segle XX va entrar en decadència. Malgrat tots aquests canvis, al llarg de l’historia ha estat sempre un èxit ecològic, productiu i social; i potser la crisi actual no siga més que la manifestació d’un d’aquests canvis històrics. Si en el passat va ser determinant en la producció d’aliments i matèries primeres, en el present pot ser determinant per a procurar salut i benestar a la ciutadania. En temps de canvis ambientals que s’acceleren i amenacen el món que coneixem, el palmerar pot ser un element de resiliència gens menyspreable.