El Palmerar i el segrest de carboni atmosfèric

Malgrat els compromisos assumits en les successives cimeres sobre el canvi climàtic, les emissions de gasos d’efecte hivernacle segueixen augmentant dia rere dia. Els registres de temperatures dels darrers anys, tot i les fluctuacions puntuals que sempre hi ha, ens indiquen que l’emergència climàtica és ja una realitat i alguns dels seus efectes els patim a diari. Com sabem, per a fer-li front cal que reduïm les emissions de diòxid de carboni i que potenciem els embornals naturals d’aquest gas, amb la finalitat de retirar tot el que siga possible de l’atmosfera i de la hidrosfera. En este article intentaré explicar el paper que pot i ha de jugar el palmerar en l’absorció d’aquest gas. 

La forma més senzilla, econòmica i viable de fixar el CO2 és a través de la fotosíntesi. Els dispositius tecnològics alternatius que contínuament s’anuncien, a més de ser costosos, requereixen el consum de grans quantitats d’energia que els fan inviables a efectes pràctics. Per contra, la fixació natural no sols és viable, sinó que aporta també molts beneficis de tipus econòmic, social i paisatgístic, fomenta la biodiversitat i la regeneració dels sòls, regula el clima i els cicles de l’aigua i el nitrogen, entre d’altres. Però té dos inconvenients. El primer és que esta absorció de carboni és lenta; i això fa que els seus efectes no siguen immediats, sinó llarg termini. El segon inconvenient és que l’activitat humana està destruint molt ràpidament el medi natural que podria absorbir aquest CO2. 

Per això, a més de reduir les emissions, cal que aturem esta destrucció i posem cura en la recuperació del medi natural, en la línia del que preveu la Llei de Restauració de la Naturalesa aprovada recentment pel Parlament Europeu. Una llei que esperem no siga derogada desprès d’estes eleccions, tal com han anunciat que faran alguns dels partits que ens demanen el vot. Cal actuar sense demora i a tot arreu, però cal parar especial atenció a la protecció i la recuperació dels espais que tenen major capacitat per absorbir carboni. Entre aquests destaquen els grans boscos equatorials i tropicals, els esculls de corall i els estuaris que, lamentablement, estan sent arrasats de manera intensiva per l’explotació dels seus recursos naturals. A més, segons preveuen els models del Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC), si no fem res per evitar-ho, tots ells patiran una forta regressió les properes dècades degut als canvis en el clima global.

A la nostra comarca hi ha també espais que són molt eficients en el segrest de carboni atmosfèric. Entre ells destaquen les marjals, com els saladars, els estanys del Fondo, les Salines, el Clot de Galvany, els pantans d’Elx i Crevillent, les assarbs, etc. Algunes d’estes marjals, si estan ben gestionades, poden superar als espais mencionats anteriorment en capacitat d’absorció de carboni per unitat de superfície o de volum. També els sistemes agrícoles del Camp d’Elx, que tot i que tenen una capacitat d’absorció de carboni molt inferior a la de les marjals, poden ser embornals interessants de CO2 si són gestionats de la manera adient, incorporant els rostolls al sòl, fent servir d’adobs orgànics, i orientant la producció més cap a la qualitat dels productes que cap a la quantitat. El palmerar te una capacitat de fixació de carboni molt més alta que la dels conreus agrícoles, però més baixa que la de les marjals.

Segons un estudi realitzat a la UMH el 2013, el palmerar actual  -en guaret- té una capacitat de segrest de carboni similar a la dels boscos mediterranis. Evidentment esta capacitat es veuria incrementada notablement, si el palmerar fos cultivat i gestionat amb criteris de sostenibilitat. La palmera produeix gran quantitat de matèria orgànica al llarg del seu cicle anual; i aquesta està formada majoritàriament -el 46 % del seu pes sec- per carboni segrestat de l’atmosfera. Part d’esta matèria orgànica són dàtils que poden ser aprofitats com aliment per les persones i els ramats. Altra part són palmes que llevant-li els cascabots se poden aprofitar també com aliment dels ramats, per produir carn o llet que pot ser usada com a tal o transformada en formatge. La major part d’este carboni contingut en els aliments de persones i animals, retornarà a l’atmosfera abans o després a través de la respiració. 

Però hi ha també molt carboni en les parts de les palmes que no s’han aprofitat com aliment, en els sedassos, les tabales, les espates, els ramassos, els troncs, les arrels i altres productes de la palmera. Alguns d’ells, com els troncs, es poden fer servir en ebenisteria i en altres usos artesanals i ecològics, i d’eixa manera poden perdurar com a tals durant dècades. Temps durant el qual, el carboni, que en el seu dia es va absorbir per a formar matèria orgànica, roman formant part de l’estructura d’eixos elements i no torna a l’atmosfera. La resta dels productes de la palmera, i dels conreus dels horts, als que no se’ls done cap ús, poden ser triturats i incorporats al sòl mitjançant la labor agrícola pertinent, amb la finalitat de regenerar aquest i millorar la seua fertilitat. 

Esta matèria orgànica que s’incorpora al sòl, és transformada en humus pels animals i els microorganismes que hi viuen. L’humus és una substància químicament complexa que forma part de la capa més superficial del sòl i que, a més de millorar la fertilitat d’aquest, és capaç d’emmagatzemar una concentració de carboni superior a la de la matèria orgànica, i retenir-lo durant centenars o milers d’anys. Una gran capacitat d’empresonar carboni que tenen tant el sòl del palmerar com el sòl agrícola en general, sempre i quan siguen gestionats amb criteris de sostenibilitat. 

Per tot plegat, la capacitat del palmerar -cultivat i ben gestionat- per segrestar i retenir carboni, és més que notable. Afortunadament, els darrers dies hem pogut observar la sembra d’alguns bancals de l’Hort dels Pontos, amb cultius farratgers. També la trituració de les restes de la poda de l’Hort de la Mareta, que aviat seran rotovatats per a la seua incorporació al sòl. Tant de bo s’aconseguís també evitar l’ús de maquinària pesada en els treballs als horts, perquè aquesta compacta l’humus disminuint la permeabilitat a l’aigua i afavorint la seua descomposició, amb emissió de substàncies tòxiques com el metà que, a més, és un gas d’efecte hivernacle molt més potent que el CO2. Tot i això, este és el camí per a convertir el palmerar en un aliat en la lluita front al canvi climàtic. Estem molt lluny encara d’on cal anar, però tot camí comença amb un primer pas com aquest. 

En qualsevol cas, esta és la gestió intel·ligent del palmerar que necessitem. La d’aquells que pretenen omplir l’entorn del palmerar amb conservatoris, geriàtrics, i altres dotacions és la que cal evitar. Perquè és una visió tan miop i tan indocumentada com la d’aquells que fa dècades ompliren molts horts de col·legis, pistes esportives, centres sanitaris, i altres dotacions públiques i privades que els han acabat destruint. Alguns pretenen fer ara això mateix amb l’entorn dels horts que encara es conserven. Cal lluitar front esta nova errada majúscula que pretenen perpetrar alguns. No podem consentir que uns pocs negacionistes interessats s’apropien i destrueixen el que és de totes i tots, i constitueix un llegat patrimonial secular de tota la humanitat.