El Palmerar: salut i benestar per a totes i tots

Els boscos tenen propietats curatives per a les persones que viuen en el seu entorn, o els visiten i fan activitats en ells amb regularitat. En països asiàtics com el Japó o Corea del Sud, fa temps que se coneixen estos beneficis, i en alguns països occidentals se treballa per a preservar boscos amb finalitat terapèutica. A més, arran la pandèmia de covid i les primeres manifestacions del canvi climàtic, han cobrat força interès els boscos urbans i periurbans; i cada dia són més els estudis y les experiències per a tractar de naturalitzar les ciutats per a fer front a emergències sanitàries i ambientals. En un territori tan àrid com el nostre, fa segles que el palmerar és, de fet, el nostre bosc; i el tenim al mateix centre de la ciutat. Millorar les capacitats del palmerar, i de la resta de la ciutat, per a procurar salut i benestar a la ciutadania, és una tasca inajornable.

Els boscos madurs estimulen la producció d’hormones i neurotransmissors que tenen efectes positius sobre l’ansietat, la depressió, la promoció de la calma, l’alegria, l’estat d’ànim, les emocions positives, la felicitat i el benestar psicològic i mental. Milloren el rendiment cognitiu i intel·lectual, i els problemes de dèficit d’atenció i fatiga intel·lectual. També milloren el funcionament del sistema immunitari, afavoreixen la recuperació en malalties com el càncer, i redueixen la producció de cortisol que és una hormona estressant. La major part dels estudis que documenten estos efectes han estat realitzats a l’Orient, al Nord d’Europa i a Nord-Amèrica. Als països mediterranis fa pocs anys que s’ha començat a treballar aquest tema i hi ha pocs estudis específics sobre aquest entorn, però en el conjunt dels estudis s’ha pogut constatar que les capacitats curatives no depenen del tipus de bosc, sinó d’una sèrie de característiques d’aquest.

Com sabem, el palmerar no és un bosc natural. És un espai agrícola creat pels humans. Podria tenir també aquests efectes beneficioses sobre les persones? A falta d’estudis més precisos, podem extraure una dada objectiva sobre això, a partir d’un estudi realitzat a l’Institut de Salut Global de Barcelona, i publicat a la prestigiosa revista biomèdica The Lancet, (Green space and mortality in European cities: a health impact assessment study https://www.thelancet.com/journals/lanplh/article/PIIS2542-5196(21)00229-1/fulltext) que analitza la mortalitat atribuïble al dèficit d’espais verds, en més de 1.000 ciutats majors de 100.000 habitants, de 31 països europeus. Aquest estudi conclou que en estes ciutats es podrien evitar fins a 43.000 morts cada any, si se compliren les indicacions de l’OMS sobre accés de la ciutadania a espais verds. També conclou l’estudi, que Elx és la ciutat europea amb menor índex de mortalitat per dèficit d’espais verds gràcies a la presència del palmerar. Una dada contundent, però gens sorprenent per aquells que saben de què va el tema.

El palmerar, en el seu estat actual, ens presta serveis valuosos des del punt de vista de la salut, el confort i la qualitat de vida. Serveis com la neteja de l’aire, gracies a que provoca la precipitació de les partícules de pols suspeses en ell. La producció d’oxigen, lligada directament a l’absorció de CO2. La regulació del microclima, disminuint l’efecte illa de calor; i que se posa de manifest en les diferències de temperatura entre els barris de la ciutat. La percepció visual tan positiva que ens proporciona en tot moment, etc. Tots aquests beneficis s’incrementarien notablement simplement pel fet de que el palmerar estigués cultivat i gestionat amb criteris de sostenibilitat. Però també podem -i devem-actuar sobre ell per a millorar les seues prestacions biosaludables, i per a convertir-lo en un vertader aliat front als reptes del canvi climàtic. Tot plegat, evidentment, preservant els valors culturals que li han estat reconeguts com a Patrimoni de la Humanitat.

D’altra banda, des de l’OMS i des de multitud d’associacions biomèdiques, veterinàries, naturalístiques i de molts altres àmbits, fa temps se ve impulsant la idea One Healt (Una Sola Salut), com un nou paradigma sanitari i ambiental. Un nou marc teòric amb el que s’intenta abordar la salut des d’un punt de vista global, considerant l’estreta relació existent entre la salut de les persones, la salut del medi ambient i la salut dels animals. Una idea sobre la qual se venia insistint molt les darreres dècades, però que desprès de la pandèmia de covid i el ràpid increment de la mortalitat associada al canvi climàtic, s’està obrint pas amb força.

En 2013 la UE posà en marxa una estratègia verda a la que a Espanya li ha costat incorporar-se, però finalment ho ha fet i des de 2021 hi ha en vigor una Estratègia Nacional d’Infraestructura Verda i de Connectivitat i Restauració Ecològiques -amb línies de finançament- que, entre moltes altres coses, aborda la naturalització de les ciutats. És a dir, la introducció de la natura en les ciutats. En el seu origen, el medi natural va ser desterrat de la majoria de les ciutats. Posteriorment, les ciutats incorporaren alguna vegetació amb funcions purament estètiques; no ambientals. Plantar arbres als carrers o plantar flors als parterres no és naturalitzar la ciutat, sinó engalanar-la. La naturalització implica que la vegetació proporcione serveis ecosistèmics com els que s’ha apuntat que proporciona el palmerar; i això requereix uns volums crítics de massa vegetal, continuïtat de les zones naturalitzades, biodiversitat, espontaneitat, sostenibilitat, etc.

Cada dia hi ha més i millor documentació sobre com fer això; i contínuament hi ha trobades i congressos per a compartir experiències, debatre sobre opcions, etc. La ciutat d’Elx, amb el funcionariat municipal i autonòmic, els equipaments educatius i científico-tècnics, la xarxa d’associacions cívico-culturals, l’empenta empresarial, etc., disposa de l’equipament necessari per a portar a la practica una iniciativa com esta. A més disposa d’una situació de partida impagable, com és l’existència del palmerar. Tan sols cal «estirar el palmerar» i portar-lo cap als barris, connectant els fragments dispersos d’aquest i connectant-lo també amb el llit del Vinalopó i els barrancs de Sant Antoni i dels Arcs, i amb les diferents àrees enjardinades de la ciutat. Tots aquests elements haurien de ser naturalitzats. Aconseguir, en definitiva, que tota la ciutadania es puga beneficiar de les prestacions biosaludables de la naturalització de la ciutat. En cap cas però, s’hauria de fragmentar i cimentar més el palmerar, amb iniciatives com les de portar el conservatori a Candalix, autoritzar un geriàtric al solar de l’antiga Filadora, l’ampliació d’algun hotel, etc.

De vegades se posa l’excusa dels costos per a justificar la inactivitat, però es una excusa inconsistent. D’entrada, perquè els costos no són tan elevats com s’afirma des de l’immobilisme i des d’un negacionisme interessat; i, en segon lloc, perquè quan s’analitza el balanç cost/benefici, aquest pot resultar molt positiu. Conservar el palmerar com un element estètic i ornamental, gestionant-lo amb «pólvora del rei», pot resultar molt costós. En canvi, gestionar-lo de manera sostenible i col·laborativa, aprofitant els seus recursos i procurant salut i benestar als il·licitans i les il·licitanes, pot resultar molt rentable. A fi de comptes, què hi ha més rentable que invertir en salut?

En qualsevol cas, naturalitzar la ciutat de manera real i realista, implica un canvi de mentalitat molt important en les prioritats en la gestió de l’espai públic i en l’administració dels recursos, tant per part dels líders socials com per part de la resta de la ciutadania. Però ens ha de quedar molt clar a totes i tots, que la naturalització de la ciutat no és una opció. És una necessitat cada dia més evident i més inajornable. Quan més tardem en entendre això, més patirem i més difícil -i més costós- ens resultarà redreçar la situació. Tenim una bona situació de partida, tenim els recursos humans necessaris i tenim al nostre abast els recursos econòmics, per a fer d’Elx una ciutat més habitable i ambientalment més amable. El que no tenim són més excuses per a no fer res.