Ni un pas enrere

Heu experimentat en algun moment de la vostra vida el sentiment de ser mal tractats, o siga, que actuen injustament amb vosaltres? Més encara si aquest sentiment és continuat i procedent de la mateixa persona que, aprofita cada ocasió que pot per marcar les vostres decisions com a incorrectes i com a dubtoses de legalitat. No deixa pas al descans, us assetja, revisa cadascuna de les vostres accions per intentar evidenciar incongruències, mala praxi o el que considera que es desvia de la seua manera de fer les coses o entendre el món. Tot això per intentar desequilibrar-vos, incentivar la vostra angoixa i dificultar la teua bona praxi davant de la resolució de conflictes. Estem davant d’un dels punts de conflictes psicològics que més desequilibris provoca. Tot això perquè fomenta el dubte intern, la imatge externa i, el que és més greu, esdevé un atac frontal a l’autoestima.

Diuen que els maltractadors han sigut maltractats. Dins d’aquest plantejament, la psicòloga nord-americana Lenore Walker emmarca aquest fet en la seua teoria del “cicle de la violència”, també anomenat com a “transmissió intergeneracional de la violència”. Això és, segons l’autora, les persones que han experimentat o presenciat violència de qualsevol tipus, física o psicològica, durant la seua infantesa i joventut tenen una major probabilitat de convertir-se en perpetradors d’aquestes reaccions negatives en la seua edat adulta. El maltractament pot tenir diversos punts d’actuació, des de la violència física o psicològica esmentada, al maltractament sexual, econòmic, institucional o aquell que es produeix entre persones al mateix nivell, conegut pel seu terme en anglés –bullying–. Unes situacions d’intimidació, assetjament o exclusió social que, en el món tecnològic actual, pot incloure ciberassetjament o maltractament digital, concretat a través de les xarxes socials, missatges de text o d’altres plataformes, com ara el correu electrònic. Siga quin siga l’origen, cal marcar i deixar a banda els qui actuen contra els altres de manera injusta i desproporcionada.

Què fa que els éssers humans siguem tant dèbils davant de l’assetjament de qualsevol tipus? Per què davant d’una reacció contrària injusta puguem interioritzar i fer nostre el que no era, aquella denúncia, acció violenta a través de qualsevol mitjà o intent de desautorització en públic? Sentir la bufetada física, emocional o a través d’un text no és exclusiu de persones amb un caràcter afeblit o tendent a la depressió. Tothom estem exposats, en un món cada vegada sense límits, a l’acció dels qui projecten des de la seua mediocritat tota la seua negativitat contra la resta. Si el maltractament és continuat i diversificat en diversos actors, pot causar-nos un trauma psicològic. Aquest pot fer tremolar la pròpia autoestima, fer-nos desconfiar dels altres i de nosaltres mateixos. Si l’origen de l’acció negativa està en boca d’algú que estimem o de qui tenim un lligam afectiu anterior, la víctima pot sentir amb més força els efectes devastadors del maltractament. L’assetjament continuat potencia també l’estrés, perquè fa estar vigilant la víctima davant de qualsevol actuació de qui genera el conflicte. A més, cal parlar dels còmplices dels qui deixen actuar lliurement el maltractador, bé per acció passiva, com qui no n’és conscient, bé per acció activa, tot animant-lo a continuar en el seu recorregut. Tot això davant de víctimes que, tot actuant de bona fe, veuen com no tenen recursos per fer-se entendre, per trobar un suport del seu entorn que no sempre arriba.

Hi ha maltractadors que no només actuen contra algú en concret, sinó contra un col·lectiu o grup, de manera que, o bé s’organitzen i li paren els peus en conjunt, o el desgast de la víctima o del conjunt de persones que reben les accions negatives del maltractador acaben desistint i assumint que l’esperança de canvi és impossible. A més, aquestes accions negatives solen desenvolupar-se un a un, quan hi ha un grup delimitat, per intentar afeblir una possible reacció en conjunt i acaben trencant la unitat d’aquestos contra qui projecta la seua negativitat. Finalment, acaben girant-se les tornes, de manera que el maltractador acaba fent entendre, a través de la seua victimització, que tothom està en contra d’ell, que és la víctima i apunta aquella famosa frase de “una confabulació judeo-masònica universal” contra ell, “pobre i desvalgut” que només vol que s’aplique la justícia i la normativa a favor de les seues actuacions.

Sabeu què us dic? Que n’estic fart d’aquests tipus de comportament. Que preferisc actuar amb llibertat i bona fe, amb voluntat resolutiva i decidida, sense cap tipus de concessió amb qui cada dia a dia busca un pretext per anar contra algú. Ni un pas enrere, ni cap relaxació contra els assetjaments siguen del tipus que siguen. Quan un grup polític o un grup social intenta relativitzar sobre aquests temes o es fa permissiu d’accions que amenacen els individus, cal fer front amb el cap ben alt i ferm. I un consell, no els doneu temps per a reaccionar o fomentar la seua acció. Els seus insults, les seues paraules, han de quedar en el buit, sense que tinguen resposta que puguen fomentar la seua violència. No us quedeu amb res del que us han enviat dins vostre. Feu-ho saber, demaneu consell. Actueu lliurement amb les bones intencions que sempre heu tingut. Només així podrem ser feliços i deixarem aïllats els qui no entenen que en la convivència dels humans només caben bones paraules i consells per a millorar entre tots i totes la nostra societat. Mai més, si us heu sentit com a víctimes, perquè els maltractadors acaben intentant oferir-vos el posat contrari i fer seues les vostres paraules. No ho permeteu, és qüestió de dignitat i de foment de l’autoestima.