Quo vadis, Europa?

Que el vot a partits d’extrema dreta a Europa haja arribat prop del 25 % del total és una realitat innegable i que té moltes interpretacions. Com a fill d’uns pares que van viure la II República i, en el cas de mon pare, el colp d’estat del General Franco amb la immediata Guerra Civil i dictadura corresponent, em preocupa. Recorde encara els temors del meu progenitor quan l’intent de subversió del poder establert encapçalat per Tejero el febrer de 1981 es va produir. Una preocupació que ara entenc. Ben cert és que mai he estat d’extremismes ideològics, siguen per la banda que siguen, però la sorpresa perquè la societat europea, com també als Estats Units de Nord-Amèrica i a l’actual Rússia, opte per partits que fan apologia dels extremismes més conservadors, em provoca un desencís difícil de digerir. Segons les dades de les últimes eleccions europees, el votant més jove ha augmentat la seua participació, tot repartint la seua polarització entre partits més ecologistes i progressistes i un increment cap als partits més radicals de la dreta. Es tracta d’una generació que sembla que no ha rebut les lliçons de la història en les quals es recorda que un líder ara recordat per aquests partits, Adolf Hitler, va guanyar les eleccions federals d’Alemanya el 1933 amb un 43,91 % del vot popular. A partir d’aquell moment va produir-se l’escalada del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany que va acabar amb la democràcia d’aquell país i l’inici de l’escalada bèl·lica a Europa fins rebentar l’any 1939 amb l’inici de la II Guerra Mundial.

Els 27 països que configuren en l’actualitat la Unió Europea (UE) tenen uns reptes comuns que donen sentit a l’entitat que va nàixer l’any 1958 amb la voluntat d’augmentar la cooperació entre els seus primers sis fundadors. D’una banda, la crisi climàtica i mediambiental i la conservació de la biodiversitat; d’una altra, al creixement econòmic i la superació de la pandèmia de la COVID-19, tot reduint el deute públic i obtenint la sostenibilitat fiscal. D’igual manera, es pretén reforçar l’estat de dret entre els seus països membres i protegir els drets humans, tot incloent els de les minories i la igualtat de gènere. Finalment, el repte comú s’estén a les polítiques d’asil de manera que es trobe un equilibri entre la seguretat de les fronteres i l’acompliment de les seues obligacions humanitàries. La integració efectiva de la immigració i dels refugiats és essencial per a la cohesió social i econòmica. Amb aquest planter d’objectius que millorarien sense dubte la qualitat de vida dels qui formem part d’aquests països, no puc entendre ­l’aposta enfervorida per uns salva pàtries que, amb la justificació exultant del fre a la immigració, aposten per unes ideologies que neguen des dels drets de les minories –tant siga en relació a la igualtat de les dones o de qualsevol tipus de col·lectiu que puga ser discriminat– a l’existència del canvi climàtic.

Disculpeu-me si algun lector se sent al·ludit, però negar l’efecte negatiu dels humans en el nostre planeta i les seues conseqüències és com no creure la teoria de l’evolució de Darwin i defensar que la dona va nàixer d’una costella del primer home. Dir que el maltractament a les dones és similar al que rebem els homes de les seues parelles és igual que pensar que la Terra no és redona, com també és una bestiesa intentar frenar la immigració amb murs infinits o pretenir reduir les accions palestines contra els jueus a base de míssils i accions militars. Quan un foc està encés, només cal bufar per revifar-lo. Diuen que la política internacional continua marcada per un excés de testosterona, l’hormona que caracteritza la masculinitat en l’ésser humà. Així ho va afirmar l’any 2018 Mary Robinson, ex presidenta d’Irlanda i ex Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans. Es criticava així la tendència general dels governants a l’agressivitat i a la competició –uns trets atribuïts tradicionalment als homes–, davant de polítiques de cooperació i de la diplomàcia.

Dones governants en tenim cada vegada més en tots els àmbits, tant els internacionals com els locals, tant en governança d’entitats públiques com privades, però en alguns casos es copien estereotips de les formes tradicionals de lideratges masculins. En alguns casos, els assessors que les envolten són de majoria de l’altre gènere i marquen estratègies de competició de destrucció de l’adversari. Uns llops darrere de la pell de corder que porta qui ha d’exercir el lideratge que acaben provocant, com ha estat el cas de les darreres eleccions, un creixement de partits populistes d’extrema dreta amb un discurs que esdevé un insult pels qui volem creure en un futur més just i igualitari. Perquè Europa ha estat en la història el referent del progrés per a la resta de la humanitat, però ara per ara, em sembla que la desinformació i la manipulació de la nostra ciutadania provoca un sense sentit que ens condueix a perdre el camí que pertoca. Pensem-ho, obrim els ulls i fem entendre al nostre voltant que hem de reprendre la senda de la tolerància i de la construcció en positiu, tot deixant a banda els falsos líders que ens condueixen a la destrucció de la nostra societat.