Fer com fan no és pecat...

Imaginem-nos que treballem en una oficina on tots els companys, una vegada fitxen l’entrada, tenen el costum de fer una primera pausa per a un café de 15 minuts. Al principi, quan acabes de ser contractat, no trobes necessària aquest descans inicial, però pocs mesos després decideixes fer com tots i mantenir el costum generalitzat. Un acte de continuació de la rutina de l’equip que, tot i conéixer que no és del grat per als superiors, acaba sent un hàbit teu també. És el moment en el qual, davant del dubte, et dius a tu mateix: «Fer com fan no és pecat». Una mena d’alleugeriment del sentiment de culpa que ve reforçat pel sentiment de pertinença a un grup de treball que té uns costums adquirits. Del contrari, et feia sentir l’ovella negra. Et ve a la ment també la dita en castellà, «mal de muchos, consuelo de tontos», perquè el remordiment pel que fas cada dia va desapareixent. Encara recordes quan els primers dies de fer aquell café que tenia una continuació amb la mitja hora de l’esmorzaret de mitjan matí no et feia sentir bé. Ara és distint, tots ho fan. No sents cometre pecat, ni ser cap tonto...

Per què actuem els humans contra els nostres principis per temor a quedar exclosos del grup on ens desenvolupem? Encara que siguem conscients de la inadequació de les nostres actuacions, per què acabem sucumbint al que diu la resta? D’una banda, les normes i les tradicions culturals poden influir-nos de manera decidida sobre el nostre comportament individual; pensem, per exemple, en unes festes que maltracten animals com els bous, on podem oir expressions com «sempre s’ha fet així». Seguim uns costums sense qüestionar-los, tot i ser conscients que es tracta d’hàbits de molt de temps. Busquem el sentiment de pertinença a un grup, de manera que actuem en conformitat als altres per temor a ser rebutjat o exclòs socialment. Cal dir que la pressió de l’entorn pot ser molt forta i acabem cedint a l’opció majoritària per a evitar conflictes o crítiques. Tot això perquè anar en contra de la majoria pot ser intimidant, sobretot si no estem del tot convençuts que tenim la raó absoluta. Estem davant del que es coneix com a prova social.

El sociòleg francés Gustave Le Bon va explicar a finals del segle XIX la força del comportament de les masses en allò que s’anomena en ramat: «Davant de les evidències que les desagraden, [les masses] giren l’esquena i prefereixen deïficar l’errada, si aquesta les sedueix. Qui pot subministrar-los il·lusions es converteix fàcilment en el seu líder». Un joc entre les individualitats que se sumen al col·lectiu a partir de qui guia el seu camí, encara que vagen per un camí equivocat, que Le Bon va abordar en La psychologie des foules (1897) i que Sigmund Freud també abordava en Psicologia de les masses i anàlisi del jo (1921): «en la massa, la persona perd el sentiment d’individualitat i es deixa emportar per l’emoció i la influència del grup». Per la seua banda, l’escriptor Elias Canetti també va analitzar el fenomen en Massa i poder (1960): «El que més tem l’ésser humà és allò desconegut». Un plantejament contemporani de la port al que no controlem, de manera que seguir el camí dels altres, encara que tinguem la percepció de l’equivocació, és un dels hàbits més recurrents en la nostra societat.

Heu pensat quantes mentides continuades sobre un tema acaben semblant veritat? Ens arriba una sentència contra algú i la repetim sense tenir la prevenció de contrastar-la; la seua recurrència i difusió en un món cada vegada més global acaba construint la percepció que allò oït és veritat. Estem davant de la base de les falses notícies –amb el terme anglés més conegut de fake news–, un autèntic atemptat a la lògica evolució de la nostra societat, on les mentides o la distorsió de la realitat amb finalitats definides i tendencioses ens allunya del que hauria de ser normal i lògic. Vivim, per tant, en un món paral·lel on els falsos líders tracen el nostre camí segons els seus interessos. Tot això per la confiança cega que apliquem a qui tira del carro, a qui ens marca la drecera, sense dubtar de la certesa o de les intencions que el porten. Ben cert és que ens podem equivocar, però també que podem corregir el nostre destí; per això, una de les frases més conegudes de l’escriptor Elias Canetti m’obri de nou els ulls a l’esperança: «no importa quantes vegades caigues, l’important és alçar-te més fort cada vegada». Tot té solució, fins i tot, les equivocacions. Prenguem-ne nota! n