Vida després de la mort? Una ombra blanca, de Carme Riera

Heu mort alguna vegada? Supose que, si em llegiu, la resposta serà que no. Al voltant d’aquesta realitat innegable, en la qual el cos i la ment s’aturen i perden el seu funcionament, la diversitat de religions del nostre planeta ha intentat oferir interpretacions de diversa mena. No hi ha cap d’aquestes que haja tingut cap resposta empírica que demostre el que succeeix després del traspàs de l’humà i que puga confirmar la continuïtat d’alguna part del seu ésser, encara que siga el que anomenem ànima o esperit. Potser aquest motiu de divergència amb la ciència el que ha promogut que les arts plàstiques i la literatura estiguen plenes d’imatges i de pàgines que han intentat abordar l’enigma més important de la nostra espècie. Més enllà de la recomanació que us faig de la lectura del nou llibre de Carme Riera, Una ombra blanca, que aborda algun d’aquests temes centrats amb les persones que han viscut una Experiència Propera a la Mort ­–EPM, en les seues sigles, corresponent a la denominació ECM en espanyol o NDEs, en anglés–.

“Després de la mort, no hi ha res”. Aquesta és l’afirmació categòrica del personatge de ficció, Rose Barnes, biògrafa i acompanyant de la soprano, Barbara Simpson, protagonista de l’última novel·la de Carme Riera, Una ombra blanca. Una novel·la apassionant que combina la recerca personal amb la reflexió de qui ha viscut la proximitat de la mort, per un atac al cor, i que encarrega a la seua assistenta personal la reconstrucció del seu passat. Un conjunt de records, farcits de testimoniatges, on l’autora fins i tot s’insereix com a escriptora de ficció i peça bàsica del temps viscut per la cantant a l’illa de Mallorca, que serveix per a descobrir els secrets de la vida de la nord-americana Simpson, Barb per als amics i Baba per als illencs. Segons la novel·la de Riera, la protagonista, que sobreviu inicialment als problemes de cor que té, explica com va notar una mena d’ombra blanca, com si fora la presència d’una altra persona, al costat d’un arc de Sant Martí, una obsessió de la seua infantesa. Tot això en un episodi que, fora dels límits cronològics i espacials habituals que li impedeixen saber el temps que el va reviure, confirma amb una sensació de benestar i de harmonia.

Partim només d’una constatació que Riera fa servir en el seu llibre: qui ha viscut les anomenades EPM. Unes experiències que van rebre aquesta denominació per primera vegada l’any 1975 pel psiquiatra nord-americà Raymon Moody. D’altres psiquiatres posteriors com Bruce Greyson apuntaven la marca que aquests episodis deixen en qui ho ha viscut, en tant que es produeix un fenomen de regeneració de les persones una vegada continuen la seua vida terrenal. Potser aquesta és la base configurativa de l’argument de Carme Riera: la reconstrucció del passat del personatge a través de la memòria individual i col·lectiva. Un encert per construir un llibre totalment cohesionat i que enllaça cada episodi a través de l’estructura ficcional guiada per un narrador testimoni, l’assistenta de la protagonista, i de diverses peces del discurs on es fonen testimoniatges d’altres personatges, notes personals de la protagonista i correspondència entre aquests. Així, l’assumpció de la veritat de cada episodi de la vida del personatge de ficció es converteix en l’única eina possible per seguir endavant el temps que sobreviu a l’ensurt que va provocar l’experiència.

Necessitem, per tant, els humans, viure una EPM per a reconstruir la pròpia existència i ressituar la veritat en el nostre comportament? Potser tots els qui ho han viscut no han pressentit cap ombra blanca o cap arc de Sant de Sant Martí com el del personatge de Riera, però és comú als testimoniatges que podem conéixer la sensació de benestar i la inconcreció del temps d’aquests episodis. Més enllà de la creença personal religiosa, és obvi que alguna cosa succeeix i que, una vegada superada la crisi física que l’ha provocat, el retorn a la consciència fomenta un període de reflexió personal que condueix a l’assumpció de la veritat. Qui ho ha viscut –i, em permetreu la llicència que sé del que parle–, sent l’alliberament de les mentides que la consciència de cadascú ha anat forjant des de la infantesa. Una pau encisadora per a entendre, amb el distanciament que representa haver estat un període de temps entre la vida i la mort, tot el que cal reconduir. I una força extrema per aferrar-se a la continuïtat de l’existència i fer-se selectiu en el cercle de relacions personals que et promou allò que anomenen neteja de l’agenda. No tenim, doncs, contrastacions empíriques adequades sobre la matèria, però sí que tenim la certesa del viscut i de la necessitat de fer balanç d’un temps passat que ha anat modelant-nos. Una experiència única i irrepetible que he pogut contrastar amb una novel·la que trobe imprescindible per a un lector encuriosit en els grans enigmes que encara ens assolen.

Suscríbete para seguir leyendo